Estic envoltat de sons que em són familiars. El soroll del teclat quan t'escric missatges. El clic del ratolí quan cliclo a "enviar". La nevera que es va encenent i apagant. Una moto que passa pel nostre carrer. Una persiana que baixa decidida, envaïnt la pau del pati de llums... Tots els sons que m'acompanyen, i que eren nostres. Els sons nocturs de la monotonia que tant ens agradava, així m'ho vas dir un dia. Era la petita música quotidiana de la nit, que mai et feia nosa, no com a mi, que tot m'irritava. Però ara no. Ara em recorden a tu, en tot moment, a cada instant, en cada moviment que faig per casa meva, ja no casa nostra.
Quan intento dormir, en aquestes llargues nits que no comencem mai i que tampoc s'acaben, apropo el teu coixí cap a mi, per sentir, un cop més, la teva dolça olor, la suavitat del perfum dels teus cabells. Amb els ulls clucs, és menys difícil veure't al meu costat, però a l'obrir-los la dura realitat és allà, dins la solitud del dormitori, i està cantant el silenci que m'esfereïx i no em deixa dormir. Tot és ple de tu. La fotografia del nostre primer viatge junts, les lletres de les cançons que ens agradava escoltar plegats, els llibres teus barrejats amb els meus, sense criteri, només per estar junts, com tu i jo.
Però ara ja no hi ets. I m'has deixat així, amb tot de sensacions que m'envolten, amb records que no puc oblidar, mentre em mortifico pensant què estaràs fent ara amb l'altre, allà en aquella illa que tan m'agradava i que ara no puc ni anomenar-la.
Sóc esclau de la teva vida. Sóc l'home que es pensava que tot ho tenia i ara, ja no té res, només sons familiars que detesto perquè em parlen de tu. Ja no tornaràs, ja m'ho vas dir, repetir i recordar infinites vegades; però aquesta solitud se'm clava al mig del pit, una fiblada que cada cop és més punyent. Ja no hi ets, i no em puc acostumar a viure la Vida sense la teva Llum.
Quan intento dormir, en aquestes llargues nits que no comencem mai i que tampoc s'acaben, apropo el teu coixí cap a mi, per sentir, un cop més, la teva dolça olor, la suavitat del perfum dels teus cabells. Amb els ulls clucs, és menys difícil veure't al meu costat, però a l'obrir-los la dura realitat és allà, dins la solitud del dormitori, i està cantant el silenci que m'esfereïx i no em deixa dormir. Tot és ple de tu. La fotografia del nostre primer viatge junts, les lletres de les cançons que ens agradava escoltar plegats, els llibres teus barrejats amb els meus, sense criteri, només per estar junts, com tu i jo.
Però ara ja no hi ets. I m'has deixat així, amb tot de sensacions que m'envolten, amb records que no puc oblidar, mentre em mortifico pensant què estaràs fent ara amb l'altre, allà en aquella illa que tan m'agradava i que ara no puc ni anomenar-la.
Sóc esclau de la teva vida. Sóc l'home que es pensava que tot ho tenia i ara, ja no té res, només sons familiars que detesto perquè em parlen de tu. Ja no tornaràs, ja m'ho vas dir, repetir i recordar infinites vegades; però aquesta solitud se'm clava al mig del pit, una fiblada que cada cop és més punyent. Ja no hi ets, i no em puc acostumar a viure la Vida sense la teva Llum.