"Un roman c'est un miroir qu'on promène le long d'un chemin", Saint-Réal

29 de març 2012

El senyor Miquel

Cada dia comprava el llonguet al forn del seu carrer. Bon dia, senyor Miquel, bon dia xiqueta!, què, què farà aquest matí? Preguntava la fornera, sempre tan amable, ai filla, aprofitar que la vida m’ha regalat un dia més... va, home! que se’l veu molt eixerit, no digui això! I el senyor Miquel marxava del forn amb el llonguet de pa i un quart de magdalenes.

La següent visita era a la botiga que-hi-ha-una-mica-de-tot, del carrer del darrere de casa seva. Una llauna de sardines en escabetx, una poma de postres i miri, un dia és un dia, posi’m quatre flams de vainilla. 

Els coloms ja l’esperaven, semblava, perquè només posar el peu a la placeta del barri, al seu voltant s’hi arraulien ben bé dues dotzenes d’ocells, coloms i pardals, i alguna vegada, una cotorreta verda que semblava fora de lloc. Assegut al banc que hi tocava més estona el sol, el senyor Miquel esmicolava el crostó del llonguet. 

La Mari, la de la merceria, observava cada dia el ritual, la bellesa de la quotidianitat, la deliciosa rutina dels dies feiners. Ja li quedava poc per a jubilar-se, i ben aviat, s’asseuria al costat del senyor Miquel i la farien petar. Tancaria el negoci que el seu pare havia pujat amb tant d’esforç, però els fills de la Mari no en volien saber res de vetes i fils, de botons nacarats o d’un metre de cinturilla. La Mari havia arranjat la roba de tot el veïnat, no en va era la darrera merceria que quedava; escurçava baixos o eixamplava faldilles ja de per sí generoses, tothom havia passat per l’agulla de la Mari. Se sentia una mica com la mare miracles, que d’un pantaló retat en feia una peça gairebé nova. Bé prou ho sabia el senyor Miquel, que era client habitual de la Mari. Assegut al banc, el senyor Miquel seguia desfent el pa; els coloms li agraïen el gest, parrupejant incansablement. I la Mari, mentrestant, ja pensava amb el creuer que estava a punt de fer amb el seu marit.

El senyor Miquel, en canvi, no s’havia arribat a casar mai. En acabar la guerra, la Mercè, la seva xicota de tota la vida, amb la qual festejava molt abans d’anar al front, va trencar la promesa de guardar-li l’absència i, uns mesos després que el senyor Miquel marxés al centre de la península, la seva Merceneta es va prometre amb un sergent de capitania del quarter de Lepant i fixà residència a Saragossa, això sí, davant de la basílica del Pilar. Ell s’havia quedat a la casa dels pares, uns baixos amb pati; sense veïns, sense sorolls però també, lliure de la mirada atenta de veïnes tafaneres
Així, sol des dels 24 anys, el senyor Miquel va anar passant la vida, tot manipulant la fresadora de l’empresa Mecanizados y plegados Viuda de Collado, fins al moment de la jubilació. Una jubilació esperada, però econòmicament escassa, tot i que suficient per poder comprar-se, el 1976, la desitjada tele en colors. Els partits del Barça eren molt més emocionants, aleshores.

La bacallanera, la Gertrudis Solà, sempre li guardava el tall de morro més hermós que tenia, tot sigui dit, perquè la llàstima que sentia per senyor Miquel no se li notés. Les clientes de la Gertrudis ho sabien, perquè tot se sap, i mai van protestar.

Dues setmanes més tard, la Mari, sempre a l’aguait de tots els moviments veïnals, no havia tornat veure el senyor Miquel. El dia abans havia jugat el Barça, la final de la Champions, i coneixent com coneixia al senyor Miquel, ja l’esperava per parlar del partit i també, perquè no dir-ho, per ensenyar-li les fotos que s’havia fet a Roma. Estranyada per l’absència perllongada del seu amic i veí, la Mari va anar a picar el timbre de la casa del senyor Miquel. Només d’acostar-s’hi ja va sentir la ferum de la mort. Ningú n’havia notat l’absència, ni tan sols la bacallanera, la qual, a partir d’aleshores va passar a vendre-li el seu millor tall de morro a la senyora Vicenteta, resident al barri des que va marxar de la seva Xàtiva natal.