"Un roman c'est un miroir qu'on promène le long d'un chemin", Saint-Réal

29 de març 2012

El senyor Miquel

Cada dia comprava el llonguet al forn del seu carrer. Bon dia, senyor Miquel, bon dia xiqueta!, què, què farà aquest matí? Preguntava la fornera, sempre tan amable, ai filla, aprofitar que la vida m’ha regalat un dia més... va, home! que se’l veu molt eixerit, no digui això! I el senyor Miquel marxava del forn amb el llonguet de pa i un quart de magdalenes.

La següent visita era a la botiga que-hi-ha-una-mica-de-tot, del carrer del darrere de casa seva. Una llauna de sardines en escabetx, una poma de postres i miri, un dia és un dia, posi’m quatre flams de vainilla. 

Els coloms ja l’esperaven, semblava, perquè només posar el peu a la placeta del barri, al seu voltant s’hi arraulien ben bé dues dotzenes d’ocells, coloms i pardals, i alguna vegada, una cotorreta verda que semblava fora de lloc. Assegut al banc que hi tocava més estona el sol, el senyor Miquel esmicolava el crostó del llonguet. 

La Mari, la de la merceria, observava cada dia el ritual, la bellesa de la quotidianitat, la deliciosa rutina dels dies feiners. Ja li quedava poc per a jubilar-se, i ben aviat, s’asseuria al costat del senyor Miquel i la farien petar. Tancaria el negoci que el seu pare havia pujat amb tant d’esforç, però els fills de la Mari no en volien saber res de vetes i fils, de botons nacarats o d’un metre de cinturilla. La Mari havia arranjat la roba de tot el veïnat, no en va era la darrera merceria que quedava; escurçava baixos o eixamplava faldilles ja de per sí generoses, tothom havia passat per l’agulla de la Mari. Se sentia una mica com la mare miracles, que d’un pantaló retat en feia una peça gairebé nova. Bé prou ho sabia el senyor Miquel, que era client habitual de la Mari. Assegut al banc, el senyor Miquel seguia desfent el pa; els coloms li agraïen el gest, parrupejant incansablement. I la Mari, mentrestant, ja pensava amb el creuer que estava a punt de fer amb el seu marit.

El senyor Miquel, en canvi, no s’havia arribat a casar mai. En acabar la guerra, la Mercè, la seva xicota de tota la vida, amb la qual festejava molt abans d’anar al front, va trencar la promesa de guardar-li l’absència i, uns mesos després que el senyor Miquel marxés al centre de la península, la seva Merceneta es va prometre amb un sergent de capitania del quarter de Lepant i fixà residència a Saragossa, això sí, davant de la basílica del Pilar. Ell s’havia quedat a la casa dels pares, uns baixos amb pati; sense veïns, sense sorolls però també, lliure de la mirada atenta de veïnes tafaneres
Així, sol des dels 24 anys, el senyor Miquel va anar passant la vida, tot manipulant la fresadora de l’empresa Mecanizados y plegados Viuda de Collado, fins al moment de la jubilació. Una jubilació esperada, però econòmicament escassa, tot i que suficient per poder comprar-se, el 1976, la desitjada tele en colors. Els partits del Barça eren molt més emocionants, aleshores.

La bacallanera, la Gertrudis Solà, sempre li guardava el tall de morro més hermós que tenia, tot sigui dit, perquè la llàstima que sentia per senyor Miquel no se li notés. Les clientes de la Gertrudis ho sabien, perquè tot se sap, i mai van protestar.

Dues setmanes més tard, la Mari, sempre a l’aguait de tots els moviments veïnals, no havia tornat veure el senyor Miquel. El dia abans havia jugat el Barça, la final de la Champions, i coneixent com coneixia al senyor Miquel, ja l’esperava per parlar del partit i també, perquè no dir-ho, per ensenyar-li les fotos que s’havia fet a Roma. Estranyada per l’absència perllongada del seu amic i veí, la Mari va anar a picar el timbre de la casa del senyor Miquel. Només d’acostar-s’hi ja va sentir la ferum de la mort. Ningú n’havia notat l’absència, ni tan sols la bacallanera, la qual, a partir d’aleshores va passar a vendre-li el seu millor tall de morro a la senyora Vicenteta, resident al barri des que va marxar de la seva Xàtiva natal.

14 de set. 2011

La Sabina



La Sabina, cada dia del món, es llevava a dos quarts de sis. El seu marit, en Bonaventura, al qual una meitat del poble anomenava Ricardo, i l'altra meitat, el Migmestre, havia d'anar al tros. Ella, com una bona esposa, sacrificada, submisa, i silenciosa, li feia l'esmorzar. Sempre el mateix esmorzar: un cafè, unes llesques de pa torrat amb pernil del país o fuet de pagès, és clar, un traguet de vi del porró, i au, amb el tractor cap el tros. A l'hora de dinar, tot a punt; durant la migdiada, ni se t'ocurreixi fer soroll, que després em despertes i ja no puc agafar el son, si és que t'ho he de dir tot.

La Sabina es va casar molt jove, com moltes altres noies del poble. De fet, acabava de fer setze anys i no sabia res de la vida, només d'oïdes havia escoltat que la nit de noces fa mal, fa por i que als nou mesos, el marit és feliç de veure l'hereu (la pubilla no tant, mira tu). Així, un fred diumenge d'hivern, la Sabina i el Bonaventura, es van casar.

Però als nou mesos no va arribar res; ni al cap d'un any, ni de dos, ni mai. La Sabina no es quedava embarassada, mira que n'hi havia de pubilles al poble i just et vaig triar a tu, que no saps fer criatures. I la Sabina, callava, avergonyida de no saber fer criatures, amb la de canalla que tenen els altres, mira els Florensa, si en saben, dona, que en tenen tretze, i dos que es van perdre pel camí, si és que no serveixes per a res, dona, per a res, maleït el dia que vaig parlar amb ton pare. Que no ho saps que la Pepita de cal ferrer em va llençar l'ham moltes vegades, eh? i jo vaig pensar, si aquesta fa això, ves a saber què haurà fet quan ningú la veu, i mira-la ara, ben casada i amb aquells cinc xicots que li duen el tros, no com tu, que mai has servit per collir ametlles, ni res. Maleït sigui tot plegat!

I així cada dia, a voltes eren retrets, d'altres vegades un cop, una empenta, un ull blau, una llàgrima.

La masia, aïllada del poble, un lloc on ningú podia sentir els plors de la pobra Sabina, sempre sola, allunyada de la mare i el pare als setze anys, i dels seus sis germans, tots nois, que se l'estimaven, que tenia cura de la nena, de l'única nena de can Valls per part de pare, de la petita dels Riutort per part de mare. I va tenir la mala sort que aquella tarda d'estiu, mentre era a la plaça fent-la petar amb les amigues, el Bonaventura es fixés amb ella, que no era gaire cosa, més aviat escardalenca, però fineta, tímida i poruga, amb la mirada encara innocent, i li va dir, les flors al teu pas s'ajupen al veure passar la flor més bonica del camí... i la Sabina, tota roja, amb el cor a punt de sortir-li del pit, no va dir res, només li va sortir una rialleta infantil, i una mirada de complicitat amb les seves amigues.

D'això ja fa gairebé cinquanta anys, i la Sabina segueix sent una dona tímida, escardalenca i poruga, com sempre, però aquell matí de dimecres, tan clar, tan fred, amb aquell sercs tan gelat que tallava com un ganivet, la Sabina ho va tenir clar: era el darrer dia dels retrets constants, de la vergonya d'anar pel carrer i escoltar, mira-la, la que no sap fer fills, la maltriada, pobre Bonaventura.

Va deixar els llits fets, la roba plegada, el dinar preparat, i va tancar la porta de la masia per darrera vegada. Els seus peus es van dirigir cap el camí que baixava, revolt rera revolt, fins al magnífic riu del poble.

Es va aturar, l'esguard a l'horitzó, i va fer una passa endavant: va llançar-se daltabaix de l'estimball que duia, directament, al riu Ebre, un senyor riu que la va acollir a les seves aigües sense fer preguntes ni retrets.

Era el primer dia d'una Sabina feliç; era el primer dia de la davallada d'un Bonaventura, fins a la seva mort, cinc setmanes després. El fuet de pagès enverinat es va podrir a la bodega.




21 de febr. 2011

Orió i Cassiopea


Dins un cel negre curull d'estels,

Orió i Cassiopea m'acompanyen

en aquest incert caminar

que és la Vida Sense Tu.


Eres el ple que omplia el meu buit.

5 de febr. 2011

Cadascú fa el que vol


Els ulls em pesen, les parpelles semblen d'acer, se m'enfonsen els globuls oculars més endins de la conca que els pertoca. Estic entrant dins meu. Sento l'escalfor del cos, noto la circulació de la sang per les meves venes. De cop, tot s'ha fet fosc. M'estic mirant el meu propi interior. El cervell, les artèries... Jo no sabia que l'interior del meu cos fes tan de soroll. I experimento una nova sensació. Puc parlar directament amb el meu cervell i preguntar-li què m'està passant. Tinc la sensació d'estar a punt de perdre el nord, de caminar sense ordre ni senderi. El meu cervell està inactiu, no fa res, no s'imposa com a eina manipuladora que és. I jo que intento fer-li arribar un senyal d'avís. Allò que estava disposada a fer no pot fer-se!. "ei, Sr. Cervell que el Sr. Cor està fent el que vol, sense deixar-se dominar per vostè". Què m'està passant? Això és terrible. Estic atemorida. Què faré ara?

Vull tornar a mirar enfora i intentar arreglar aquest desgavell d'òrgans interns, que no s'escolten entre ells. Les cordes vocals podrien haver aturat el cor; o la caixa toràcica no deixar-lo sortir... però els ronyons, que estaven, com sempre, canviant l'aigua de les olives, no es van adonar de la fugida ràpida del cor. I el cor, en veure's lliure, començarà a pensar pel seu compte, sense demanar l'habitual consulta al cervell.
Però el cor ho té clar, seguirà els seus propis dictats, i em durà a una aventura que no hauria d'encetar. Veig que està disposat a arribar fins al final, un final que m'atrau, però que també el veig indefinit, només com una cosa passatgera, un parèntesi a la meva vida.
I així arriba el final d'aquest extrany relat, que m'ha deixat sense l'ai al cor, però amb un cervell que està garratibat, de l'ensurt de veure's responsable de tot un cos sense cor, tan si vols com si no vols.

I en quan obro el ulls per veure com el sol comença a fer ratlletes damunt el llençol, veig que ELL és allí, i m'està mirant .I m'adono que, finalment, el cor va prendre el camí que més li va agradar, sense consultar-ho amb ningú. Un camí que a mi també em va agradar.





26 d’oct. 2010

Tot és ple de tu


Estic envoltat de sons que em són familiars. El soroll del teclat quan t'escric missatges. El clic del ratolí quan cliclo a "enviar". La nevera que es va encenent i apagant. Una moto que passa pel nostre carrer. Una persiana que baixa decidida, envaïnt la pau del pati de llums... Tots els sons que m'acompanyen, i que eren nostres. Els sons nocturs de la monotonia que tant ens agradava, així m'ho vas dir un dia. Era la petita música quotidiana de la nit, que mai et feia nosa, no com a mi, que tot m'irritava. Però ara no. Ara em recorden a tu, en tot moment, a cada instant, en cada moviment que faig per casa meva, ja no casa nostra.

Quan intento dormir, en aquestes llargues nits que no comencem mai i que tampoc s'acaben, apropo el teu coixí cap a mi, per sentir, un cop més, la teva dolça olor, la suavitat del perfum dels teus cabells. Amb els ulls clucs, és menys difícil veure't al meu costat, però a l'obrir-los la dura realitat és allà, dins la solitud del dormitori, i està cantant el silenci que m'esfereïx i no em deixa dormir. Tot és ple de tu. La fotografia del nostre primer viatge junts, les lletres de les cançons que ens agradava escoltar plegats, els llibres teus barrejats amb els meus, sense criteri, només per estar junts, com tu i jo.

Però ara ja no hi ets. I m'has deixat així, amb tot de sensacions que m'envolten, amb records que no puc oblidar, mentre em mortifico pensant què estaràs fent ara amb l'altre, allà en aquella illa que tan m'agradava i que ara no puc ni anomenar-la.

Sóc esclau de la teva vida. Sóc l'home que es pensava que tot ho tenia i ara, ja no té res, només sons familiars que detesto perquè em parlen de tu. Ja no tornaràs, ja m'ho vas dir, repetir i recordar infinites vegades; però aquesta solitud se'm clava al mig del pit, una fiblada que cada cop és més punyent. Ja no hi ets, i no em puc acostumar a viure la Vida sense la teva Llum.

25 d’oct. 2010

violència domèstica


Va sonar com un cop sec. Ell no era conscient del què acabava de fer. Ella va caure a terra, inconscient del què li acabava de fer el seu fill. La mare no es bellugava, ni tampoc expel·lia cap gemec. Era morta. Un únic cop va ser suficient per convertir-lo en orfe. El pare del parricida els havia abandonat feia anys. Tampoc no hi hagué més fills.

I aquella tarda de diumenge, lenta, silenciosa i avorrida fou la darrera per a la mare. I la primera en solitud per al fill que, tot d'una, havia alçat la cadira i la hi llançà al cap. El cop sec el va deixar orfe amb només 9 anys. Ni avis, ni oncles. Era una família molt reduïda i. ara, encara més.

Era l'any 1979. Ningú va saber què havia passat. El nen fou dut a un orfelinat del carrer de Montalegre. La mare fou enterrada en el cementiri de Montjuic, al costat dels seus pares.

Una vida trista i gris, havia envoltat la vida de la mare. Ara la foscor més absoluta l'envoltava novament, però almenys tenia els seus pares al costat, que sí la van estimar.

10 d’oct. 2010

la veu



La seva veu l'havia deixada gairebé sense alè. El cor, en quan el sentia parlar, se li accelerava. I li queia el bolígraf per terra. Estava esverada, sorpresa, fins i tot, amoïnada. ¿Què li estava passant? ¿Com podia ser que una veu, no massa greu, en el moment que començava a llegir el poema en veu alta, li fes accelerar el cor, tancar els ulls, i gaudir del so, més que no pas de les paraules?

¿Era possible enamorar-se d'una veu?

No era un veu platònica, era una veu terrenal, abastable, amb cara, mans, aroma i mirada.

Potser hauria de cercar una excusa per tenir la veu només per a ella sola...