La Sabina, cada dia del món, es llevava a dos quarts de sis. El seu marit, en Bonaventura, al qual una meitat del poble anomenava Ricardo, i l'altra meitat, el Migmestre, havia d'anar al tros. Ella, com una bona esposa, sacrificada, submisa, i silenciosa, li feia l'esmorzar. Sempre el mateix esmorzar: un cafè, unes llesques de pa torrat amb pernil del país o fuet de pagès, és clar, un traguet de vi del porró, i au, amb el tractor cap el tros. A l'hora de dinar, tot a punt; durant la migdiada, ni se t'ocurreixi fer soroll, que després em despertes i ja no puc agafar el son, si és que t'ho he de dir tot.
La Sabina es va casar molt jove, com moltes altres noies del poble. De fet, acabava de fer setze anys i no sabia res de la vida, només d'oïdes havia escoltat que la nit de noces fa mal, fa por i que als nou mesos, el marit és feliç de veure l'hereu (la pubilla no tant, mira tu). Així, un fred diumenge d'hivern, la Sabina i el Bonaventura, es van casar.
Però als nou mesos no va arribar res; ni al cap d'un any, ni de dos, ni mai. La Sabina no es quedava embarassada, mira que n'hi havia de pubilles al poble i just et vaig triar a tu, que no saps fer criatures. I la Sabina, callava, avergonyida de no saber fer criatures, amb la de canalla que tenen els altres, mira els Florensa, si en saben, dona, que en tenen tretze, i dos que es van perdre pel camí, si és que no serveixes per a res, dona, per a res, maleït el dia que vaig parlar amb ton pare. Que no ho saps que la Pepita de cal ferrer em va llençar l'ham moltes vegades, eh? i jo vaig pensar, si aquesta fa això, ves a saber què haurà fet quan ningú la veu, i mira-la ara, ben casada i amb aquells cinc xicots que li duen el tros, no com tu, que mai has servit per collir ametlles, ni res. Maleït sigui tot plegat!
I així cada dia, a voltes eren retrets, d'altres vegades un cop, una empenta, un ull blau, una llàgrima.
La masia, aïllada del poble, un lloc on ningú podia sentir els plors de la pobra Sabina, sempre sola, allunyada de la mare i el pare als setze anys, i dels seus sis germans, tots nois, que se l'estimaven, que tenia cura de la nena, de l'única nena de can Valls per part de pare, de la petita dels Riutort per part de mare. I va tenir la mala sort que aquella tarda d'estiu, mentre era a la plaça fent-la petar amb les amigues, el Bonaventura es fixés amb ella, que no era gaire cosa, més aviat escardalenca, però fineta, tímida i poruga, amb la mirada encara innocent, i li va dir, les flors al teu pas s'ajupen al veure passar la flor més bonica del camí... i la Sabina, tota roja, amb el cor a punt de sortir-li del pit, no va dir res, només li va sortir una rialleta infantil, i una mirada de complicitat amb les seves amigues.
D'això ja fa gairebé cinquanta anys, i la Sabina segueix sent una dona tímida, escardalenca i poruga, com sempre, però aquell matí de dimecres, tan clar, tan fred, amb aquell sercs tan gelat que tallava com un ganivet, la Sabina ho va tenir clar: era el darrer dia dels retrets constants, de la vergonya d'anar pel carrer i escoltar, mira-la, la que no sap fer fills, la maltriada, pobre Bonaventura.
Va deixar els llits fets, la roba plegada, el dinar preparat, i va tancar la porta de la masia per darrera vegada. Els seus peus es van dirigir cap el camí que baixava, revolt rera revolt, fins al magnífic riu del poble.
Es va aturar, l'esguard a l'horitzó, i va fer una passa endavant: va llançar-se daltabaix de l'estimball que duia, directament, al riu Ebre, un senyor riu que la va acollir a les seves aigües sense fer preguntes ni retrets.
Era el primer dia d'una Sabina feliç; era el primer dia de la davallada d'un Bonaventura, fins a la seva mort, cinc setmanes després. El fuet de pagès enverinat es va podrir a la bodega.
