"Un roman c'est un miroir qu'on promène le long d'un chemin", Saint-Réal

21 de febr. 2011

Orió i Cassiopea


Dins un cel negre curull d'estels,

Orió i Cassiopea m'acompanyen

en aquest incert caminar

que és la Vida Sense Tu.


Eres el ple que omplia el meu buit.

10 comentaris:

  1. Ostres, m'encanta. Orió i Cassiopea, q bonic. Enhorabona, Marta

    ResponElimina
  2. Gràcies, Anna. Aquesta vegada he aconseguit ser breu.

    ResponElimina
  3. Orió, Cassiopea... Que bonic que és, Marta, poder mirar junts una nit estelada! Gràcies!

    Toni

    ResponElimina
  4. Precios Marta, en poques paraules, tot un món.

    ResponElimina
  5. ai, Marta, què trist sona :(
    "el ple que omplia el meu vuit". Melanconia.

    ResponElimina
  6. Hola Toni, les nits al Segrià, m'inspiren. El cel, allà al poble, és únic.

    ResponElimina
  7. Gràcies, Gemma, celebro que t'agradi.

    ResponElimina
  8. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  9. Cris, gràcies per deixar el teu comentari. Just el que busco és transmetre tristor i melanconia. Per sort, tot és ficció. haha!

    ResponElimina