Tot és ple de tu

Estic envoltat de sons que em són familiars. El soroll del teclat quan t'escric missatges. El clic del ratolí quan cliclo a "enviar". La nevera que es va encenent i apagant. Una moto que passa pel nostre carrer. Una persiana que baixa decidida, envaïnt la pau del pati de llums... Tots els sons que m'acompanyen, i que eren nostres. Els sons nocturs de la monotonia que tant ens agradava, així m'ho vas dir un dia. Era la petita música quotidiana de la nit, que mai et feia nosa, no com a mi, que tot m'irritava. Però ara no. Ara em recorden a tu, en tot moment, a cada instant, en cada moviment que faig per casa meva, ja no casa nostra.

Quan intento dormir, en aquestes llargues nits que no comencem mai i que tampoc s'acaben, apropo el teu coixí cap a mi, per sentir, un cop més, la teva dolça olor, la suavitat del perfum dels teus cabells. Amb els ulls clucs, és menys difícil veure't al meu costat, però a l'obrir-los la dura realitat és allà, dins la solitud del dormitori, i està cantant el silenci que m'esfereïx i no em deixa dormir. Tot és ple de tu. La fotografia del nostre primer viatge junts, les lletres de les cançons que ens agradava escoltar plegats, els llibres teus barrejats amb els meus, sense criteri, només per estar junts, com tu i jo.

Però ara ja no hi ets. I m'has deixat així, amb tot de sensacions que m'envolten, amb records que no puc oblidar, mentre em mortifico pensant què estaràs fent ara amb l'altre, allà en aquella illa que tan m'agradava i que ara no puc ni anomenar-la.

Sóc esclau de la teva vida. Sóc l'home que es pensava que tot ho tenia i ara, ja no té res, només sons familiars que detesto perquè em parlen de tu. Ja no tornaràs, ja m'ho vas dir, repetir i recordar infinites vegades; però aquesta solitud se'm clava al mig del pit, una fiblada que cada cop és més punyent. Ja no hi ets, i no em puc acostumar a viure la Vida sense la teva Llum.

violència domèstica

Va sonar com un cop sec. Ell no era conscient del què acabava de fer. Ella va caure a terra, inconscient del què li acabava de fer el seu fill. La mare no es bellugava, ni tampoc expel·lia cap gemec. Era morta. Un únic cop va ser suficient per convertir-lo en orfe. El pare del parricida els havia abandonat feia anys. Tampoc no hi hagué més fills.

I aquella tarda de diumenge, lenta, silenciosa i avorrida fou la darrera per a la mare. I la primera en solitud per al fill que, tot d'una, havia alçat la cadira i la hi llançà al cap. El cop sec el va deixar orfe amb només 9 anys. Ni avis, ni oncles. Era una família molt reduïda i. ara, encara més.

Era l'any 1979. Ningú va saber què havia passat. El nen fou dut a un orfelinat del carrer de Montalegre. La mare fou enterrada en el cementiri de Montjuic, al costat dels seus pares.

Una vida trista i gris, havia envoltat la vida de la mare. Ara la foscor més absoluta l'envoltava novament, però almenys tenia els seus pares al costat, que sí la van estimar.

la veu

La seva veu l'havia deixada gairebé sense alè. El cor, en quan el sentia parlar, se li accelerava. I li queia el bolígraf per terra. Estava esverada, sorpresa, fins i tot, amoïnada. ¿Què li estava passant? ¿Com podia ser que una veu, no massa greu, en el moment que començava a llegir el poema en veu alta, li fes accelerar el cor, tancar els ulls, i gaudir del so, més que no pas de les paraules?

¿Era possible enamorar-se d'una veu?

No era un veu platònica, era una veu terrenal, abastable, amb cara, mans, aroma i mirada.

Potser hauria de cercar una excusa per tenir la veu només per a ella sola...

DESESPERAT

Cada dia el veia passar per davant de casa. Sabia l'hora gairebé exacte en la qual el sentiria arribar i, així, no tindria cap problema per dur a terme les seves intencions. Ja feia mesos que li rondava la idea pel cap, però sempre la rebutjava. Era una covardia!, es deia. Però últimament ho veia com un fet valent, decidit, que no tothom gosava fer. Ell seria el primer. I així el recordaria tothom, com aquell home que va fer allò que alguns volien fer i no s'hi veien en cor.

La seva vida en aquell poble de mala mort s'havia convertit en una feixuga càrrega; no passava dia que no fos assenyalat pel carrer, o que fos motiu comentari de petits grupets de veïns que se'l miraven amb cara de recel, perquè no havia fet res, no havia reaccionat com s'espera d'un home. Ell n'estava tip, però la manca de decisió durant mesos, l'aturava en les seves intencions. No! no els donaré aquest gust, pensava. I amb el cap cot, entrava al bar del poble, l'únic bar que hi havia. Arrossegava els peus com el reu que ja no veu cap possibilitat per evitar la forca. Era un home eixut per dins, un sac d'òssos, cobert d'una pell arrugada, enfosquida per tots aquells anys sota el sol. Era un home trist.

Assegut davant la barra del bar, va demanar el de sempre: un tallat descafeïnat, amb llet desnatada, amb sacarina, un desgraciat com ell, en definitiva. Amb el tallat fumejant sota les seves narius, en el pensament d'aquest home eixut, desgraciat i assenyalat per tothom, va anar prenent forma la seva decisió final.

Tot va succeir feia tres anys, cinc mesos, dues setmanes i quatre dies. Així ho anava anotant en el calendari de la cuina menjador de la masia.

La vida no l'havia somrigut gens, com es diu vulgarment. De ben petit, ja li va tocar treballar el tros de la família. Els seus tres germans, tots més grans que ell, havient desaparegut massa aviat per encarregar-se del patrimoni familiar. El més gran, de 33 anys, fou atropellat amb el seu propi tractor; el segon germà una cirrosi fulminant se l'endugué a l'edat de 29 anys; el tercer, amb només 24 anys, avorrit d'estar sempre ajopit treballant la terra, sense futur ni esperança, marxà a la gran ciutat a fer fortuna. Però allí l'única fortuna la van fer els camells que li sumistraven la coca i més endavant el cavall. El cervell se li anà consumint, com un corc que poc a poc es va menjant la fusta, fins que va ser trobat mort, en un portal, amb la xeringa que encara li penjava del braç. Era evident que amb la coca no n'havia tingut prou, i va pensar que el cavall el duria al galop cap el somni que tant excel·lia. Però res va sortir com havia previst.

L'home trist i eixut del poble, ara fill únic, s'havia de fer càrrec de totes les terres. Els pares, encongits i xuclats per la mort dels tres fills, només els quedava l'esperança que el petit pogués fer alguna cosa, mentre ells, ja més envellits que els corresponia per l'edat, es van anar arraulint davant del foc a terra, asseguts en un sofà tronat, agafats de la mà, i allí, l'home trist i eixut se'ls va trobar. La mort els havia visitat, i alegre, se'ls endugué al seu món. Van ser bons pares, bons esposos i bon veïns: tenien el cel guanyat. L'infern no era per a ells.

L'home trist i eixut, va fer un esforç titànic per tirar endavant l'exigu patrimoni familiar, molt minvat després de tants enterraments. I en aquest moment de buidor, quan res semblava que li pogués venir de dret, va conèixer la Margarida.

Oh! la Margarida, era la noia més bonica del poble. Tots la rondaven, perquè era petita, bonica, amb un cabell ros brillant, uns ulls blaus vius, alegres, que parlaven per si sols. Ella fou el seu suport durant aquells anys posteriors a la mort de tota la família.

Al cap de dos anys, després de pocs mesos de festeig, es van casar. I als nou mesos, el soroll de dos menuts, bessons, va enriquir la vida de l'home trist. De fet, ja no calia dir-li home trist, sinó l'home feliç. La seva vida, la seva ànima, eren la seva família: la Margarida i els dos xiquets, en Miquel i en Joan. Els noms dels germans morts. Si vingués un tercer fill es diria Jaume, com el germà que va emigrar a la gran ciutat.

Tres anys, cinc mesos i dues setmanes més tard, quan l'alegria l'envoltava, quan la masia i el tros ja no se li feien feixucs, la Margarida se'n va anar. I es va endur els dos menuts. Els tres van desaparèixer de la vida de l'home feliç, per convertir-lo, definitivament, amb l'home trist. Infidelitat, divorci i soledat. Per aquest ordre va venir tot, de cop, a la vida d'aquest home. Ella havia conegut un home més jove i res la va aturar.

Fins que tres anys, cinc mesos, dues setmanes i quatre dies més tard, per l'únic pas a nivell sense barreres, encara en funcionament de tot el país, l'home trist, que un dia fou batejat amb el nom de Francesc, va esperar el pas del mitja distància que cobria el recorregut Barcelona-Tortosa.

I allí es va acabar la història d'un home que de tenir ben poc, va passar a tenir-ho tot i novament, a no tenir res. Només una cosa va tenir: valor per manllevar-se la vida i, així, reunir-se amb els seus germans.

El poble prou que el va plorar, però ho van fer massa tard.

la fressa nocturna

El poble dorm. Fa una brisa suau que em refresca la pell, shshshshshs.... En la llunyania sento un cotxe amb música alegre, acompanyada d'un repicar de mans no massa reeixit, tacatac! tacatac! Sento el plor d'una criatura que ja hauria d'estar dormint, ueeee! ueeeee!. Un cotxe passa, suau, sense música, posa l'intermitent a la dreta, clic, clic, clic,... i enfila el carrer Padró amunt.
M'arriben veus desconegudes, de veïns desconeguts que surten al balcó a fumar la darrera cigarreta del dia, ffffffffff... i de cop, clac, clac, clac, sento un pas decidit, jove, altiu, una noia elegant camina de pressa i amb passes curtes, per culpa d'aquells talons que ara creu que es va comprar massa alts...clac, clac, clac... fins que les passes s'allunyen i, en la foscor del carrer d'il·luminació de baix consum, desapareix el soroll humà.
El carrer dorm i només jo resto desperta, amatent, esperant que m'arribi la son que fa un temps em va abandonar.
El campanar em diu que són dos quarts de dotze. El poble dorm.

Al meu pare

Avui fa 23 anys que el meu pare es va morir. Dies abans li vaig escriure un poema, del qual en recordo algunes parts. El que escric ara aquí està modificat, però l'esperit del record és el mateix. Papa, t'estimo molt (encara que no hi siguis).

et recordo com una

espelma,

que poc a poc es

consumeix,

que plàcidament

fa petites

pampallugues,

fins que

a les dues,

ja ets company de l'etern.

26 març 2010

Fricativa labiodental sonora [v] (afgà)

- Vaja, ja veig que vas valent!, digué en Valentí, i en Vicent, volent veure qui era que li venia amb mots tan vius, es voltejà sobre si mateix i veié, vestit de verd, un vell veí de Valls, visitant número vint mil del Museu del Vi.
- Vaig bé, Valentí, ja vaig bé!, digué en Vicent, valencià que vivia a Vilafranca.

En Vicent, un vell vidu, virtuós violoncelista, ventríloc aficionat, valent i velocista, volia córrer gairebré volant des del número vint-i-quatre del carrer del Vent fins al número vuitanta del carrer del Vapor, amb el vehicle més vell que es veu, el peu dret i amb l’altre veí del costat. Però un vailet vestit de vellut verd, que vivia al vint-i-vuit del carrer del Vent, va sortir a pas viu i com un vendaval, amb un vehicle infantil, va embestir el vell Vicent, que va volar en vertical un tros ben lluny, fins al vidrier Vidal, on vivia la veïna que venia vidre vermell.

Amb voluntat, vivacitat i sense vòmit a la vista, en Vicent es llevà vivament, amb el ventre vibrant de valent, i volent veure què havia esdevingut, voltà el cap i sentí la veu del vailet del vehicle infantil, vermell com la verola, que demanava perdó per la vergonya viscuda i fugí fent viva volta.

En Vicent, mig verd com un vegetal i vençut per l’ensurt, sentí un veritable vertigen i caigué, amb la vista vidriosa, tot veient la voravia a la vora de la boca. Mig esventrat, amb la vessícula i la veixiga fent el viu-viu, es va desmaiar.

Quan va recobrar la vida, gairebé manllevada pel vailet amb vehicle infantil, es veié envoltat d'un ventall de voluntaris. Vatua, què m'ha passat, per ventura!, va venir-li al cap, i es llevà, valent, i amb la mirada viva, i sense vacil·lar, va vagabundejar pels voltants, per evitar ser vist com un vagarro.

En arribar a la seva vivenda, una valeriana el vivificà. Un panet de viena amb vi i un bistec de vedella, l'acabaren de vigoritzar i es sentí com un viking.

Viscuts uns dies des del xoc amb el vailet, en Vicent va vacil·lar de si anar a veure un vaixell vilanoví varat, o bé visitar el vidrier Vidal, i en arribar a la porta del venedor de vidres, vagament recordà la veu d'en Valentí, veu que obria aquesta vèrbola inversemblant esdevinguda un vespre a Vilafranca.

Albert

careta de lluna,
rialla gran,
nas petit,
mirada brillant.

ara que et tinc davant,
la teva mirada
blava
em fa fer
rialles
i em sento triomfant.

quan dorms,
respires en petit,
... t'escolto!...
ja em puc adormir...

poema dedicat al meu fill Albert, i publicat a La Vanguardia a la secció e-poemas, 2005

e-books

El dissabte vaig estar passejant per Lleida, i a l'Abacus, vaig fixar-me en la publicitat d'un aparell electrònic, un e-book exactament. M'ho vaig estar mirant perquè em va semblar una bona idea per dur al damunt un bon feix de llibres, però sense patir-ne les conseqüències òbvies.

Tenia el tamany d'un llibre mitjà, una mica és gran que un de butxaca; la pantalla era de tinta electrònica, que segons diu la propaganda "no cansa la vista i no reflecteix la llum del sol". Això últim no ho he pogut comprobar perquè, com és lògic, no em van deixar sortir de la botiga amb aquest "trastet" si prèviament no passava per caixa... Em va semblar molt bé, perquè hi caben fins a 1000 llibres, que és més dels que tinc a casa, a part que era molt lleuger, molt primet i a més tenia la funció d'mp3; hi pots connectar uns walkmans i escoltar música mentre llegeixes...

però quins incovenients hi trobo? t'has de baixar els llibres d'internet, que fins aquí em sembla bé, però el descompte era d'entre un 30 i un 50% respecte el preu normal de botiga d'una edició tradicional. No em semblen uns descomptes massa alts, tenint en compte que s'estalvien la impressió a paper, el transport fins la botiga, el volum d'emmagatzematge...

I l'altra cosa que tampoc em va acabar de fer el pes és que, utilitzant aquest aparell, es perdrà aquell encant especial que es té, quan et compres un llibre que et fa molta il·lusió i sobretot, quan mires la prestatgeria de llibres i els veus allà, tots juntets, fent combinacions estranyes de colors, i penses: són meus, són meus!

el preu encara és massa alt, però això ja són figues d'un altre paner...

els perquès

Avui començo aquest bloc. I per què? doncs perquè m'agrada escriure, i per què aquest títol? doncs perquè moltes nits, quan l'insomni em fa companyia encara que jo no ho vulgui, el meu cap segueix treballant com si estigués dalt del metro... i he pensat, i si ho escric? almenys aprofito el temps, que és molt.

A vegades m'invento unes històries que donarien per unes quantes entrades a aquest bloc. A vegades trobo la solució a petits problemes domèstics, i d'altres nits aquests problemets es fan grans, grans... i quan arriba el matí, ja s'han desinflat com els globus de gas.

¿M'enrecordaré l'endemà d'escriure alguna cosa que tingui sentit? ¿M'hauria de posar una llibreteta a la tauleta de nit i anotar les idees brillants que s'escapen en la foscor del dormitori?

De moment, he donat el primer pas...