"Un roman c'est un miroir qu'on promène le long d'un chemin", Saint-Réal

25 d’oct. 2010

violència domèstica


Va sonar com un cop sec. Ell no era conscient del què acabava de fer. Ella va caure a terra, inconscient del què li acabava de fer el seu fill. La mare no es bellugava, ni tampoc expel·lia cap gemec. Era morta. Un únic cop va ser suficient per convertir-lo en orfe. El pare del parricida els havia abandonat feia anys. Tampoc no hi hagué més fills.

I aquella tarda de diumenge, lenta, silenciosa i avorrida fou la darrera per a la mare. I la primera en solitud per al fill que, tot d'una, havia alçat la cadira i la hi llançà al cap. El cop sec el va deixar orfe amb només 9 anys. Ni avis, ni oncles. Era una família molt reduïda i. ara, encara més.

Era l'any 1979. Ningú va saber què havia passat. El nen fou dut a un orfelinat del carrer de Montalegre. La mare fou enterrada en el cementiri de Montjuic, al costat dels seus pares.

Una vida trista i gris, havia envoltat la vida de la mare. Ara la foscor més absoluta l'envoltava novament, però almenys tenia els seus pares al costat, que sí la van estimar.

6 comentaris:

  1. Caram Marta, en quatre paraules has expresat un munt de sentiments. A mi ja no m'henqueden per dir res més. Felicitats!!

    ResponElimina
  2. Gràcies, Gemma. M'encanta que t'agradi.

    ResponElimina
  3. Va trobar la millor companyia en l'obscuritat més absoluta...

    ResponElimina
  4. hola imma, doncs està inspirat en fets més o menys reals... històries que sentia de petita i mira, m'han vingut ganes de confegir un petit relat...
    M'encanta veure't per aquí.

    ResponElimina
  5. Hola Cris, el teu comentari podria afegir-lo perfectament al meu relat tràgic. M'agrada!

    Gràcies per passar per aquí.

    ResponElimina