"Un roman c'est un miroir qu'on promène le long d'un chemin", Saint-Réal

10 d’oct. 2010

la veu



La seva veu l'havia deixada gairebé sense alè. El cor, en quan el sentia parlar, se li accelerava. I li queia el bolígraf per terra. Estava esverada, sorpresa, fins i tot, amoïnada. ¿Què li estava passant? ¿Com podia ser que una veu, no massa greu, en el moment que començava a llegir el poema en veu alta, li fes accelerar el cor, tancar els ulls, i gaudir del so, més que no pas de les paraules?

¿Era possible enamorar-se d'una veu?

No era un veu platònica, era una veu terrenal, abastable, amb cara, mans, aroma i mirada.

Potser hauria de cercar una excusa per tenir la veu només per a ella sola...

7 comentaris:

  1. Ostres, molt bé.
    Qui serà aquesta veu???? Oh oh, misteri total.

    ResponElimina
  2. La veu pot ser molt seductora... s'ha de vigilar!
    Molt divertit aquest relat d'algú que es sent súper atret per una veu. Però aquesta veu pertany a algún individu i per gaudir-la has de suportar a la persona que la genera, o no?
    Final inquietant.

    ResponElimina
  3. com ja saps, jo sóc més de números que de lletres, però aquest relat m'ha deixat amb la boca oberta i amb ganes de seguir llegint ... qui és aquesta veu??

    ets tremendament creativa!! ... moltes gràcies per compartir-ho

    ResponElimina
  4. hola noies,
    aquesta veu no és ningú en concret, sinó un conjunt d'idees que se'm passen pel cap quan algú llegeix a classe. Hi ha qui destrossa el poema, però també hi ha qui li posa música...

    ResponElimina
  5. I tant que es pot! I tancar els ulls i imaginar que aquesta veu parla només per tu, a cau d'orella, també es pot...

    ResponElimina
  6. hola Cris, gràcies pel teu comentari... jo crec que una veu suggerent sempre pot fer-te navegar...

    ResponElimina