10 d’oct. 2010
la veu
La seva veu l'havia deixada gairebé sense alè. El cor, en quan el sentia parlar, se li accelerava. I li queia el bolígraf per terra. Estava esverada, sorpresa, fins i tot, amoïnada. ¿Què li estava passant? ¿Com podia ser que una veu, no massa greu, en el moment que començava a llegir el poema en veu alta, li fes accelerar el cor, tancar els ulls, i gaudir del so, més que no pas de les paraules?
¿Era possible enamorar-se d'una veu?
No era un veu platònica, era una veu terrenal, abastable, amb cara, mans, aroma i mirada.
Potser hauria de cercar una excusa per tenir la veu només per a ella sola...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Ostres, molt bé.
ResponEliminaQui serà aquesta veu???? Oh oh, misteri total.
estic flipant. hem de parlar?
ResponElimina*
La veu pot ser molt seductora... s'ha de vigilar!
ResponEliminaMolt divertit aquest relat d'algú que es sent súper atret per una veu. Però aquesta veu pertany a algún individu i per gaudir-la has de suportar a la persona que la genera, o no?
Final inquietant.
com ja saps, jo sóc més de números que de lletres, però aquest relat m'ha deixat amb la boca oberta i amb ganes de seguir llegint ... qui és aquesta veu??
ResponEliminaets tremendament creativa!! ... moltes gràcies per compartir-ho
hola noies,
ResponEliminaaquesta veu no és ningú en concret, sinó un conjunt d'idees que se'm passen pel cap quan algú llegeix a classe. Hi ha qui destrossa el poema, però també hi ha qui li posa música...
I tant que es pot! I tancar els ulls i imaginar que aquesta veu parla només per tu, a cau d'orella, també es pot...
ResponEliminahola Cris, gràcies pel teu comentari... jo crec que una veu suggerent sempre pot fer-te navegar...
ResponElimina