- Vaja, ja veig que vas valent!, digué en Valentí, i en Vicent, volent veure qui era que li venia amb mots tan vius, es voltejà sobre si mateix i veié, vestit de verd, un vell veí de Valls, visitant número vint mil del Museu del Vi.
- Vaig bé, Valentí, ja vaig bé!, digué en Vicent, valencià que vivia a Vilafranca.
En Vicent, un vell vidu, virtuós violoncelista, ventríloc aficionat, valent i velocista, volia córrer gairebré volant des del número vint-i-quatre del carrer del Vent fins al número vuitanta del carrer del Vapor, amb el vehicle més vell que es veu, el peu dret i amb l’altre veí del costat. Però un vailet vestit de vellut verd, que vivia al vint-i-vuit del carrer del Vent, va sortir a pas viu i com un vendaval, amb un vehicle infantil, va embestir el vell Vicent, que va volar en vertical un tros ben lluny, fins al vidrier Vidal, on vivia la veïna que venia vidre vermell.
Amb voluntat, vivacitat i sense vòmit a la vista, en Vicent es llevà vivament, amb el ventre vibrant de valent, i volent veure què havia esdevingut, voltà el cap i sentí la veu del vailet del vehicle infantil, vermell com la verola, que demanava perdó per la vergonya viscuda i fugí fent viva volta.
En Vicent, mig verd com un vegetal i vençut per l’ensurt, sentí un veritable vertigen i caigué, amb la vista vidriosa, tot veient la voravia a la vora de la boca. Mig esventrat, amb la vessícula i la veixiga fent el viu-viu, es va desmaiar.
Quan va recobrar la vida, gairebé manllevada pel vailet amb vehicle infantil, es veié envoltat d'un ventall de voluntaris. Vatua, què m'ha passat, per ventura!, va venir-li al cap, i es llevà, valent, i amb la mirada viva, i sense vacil·lar, va vagabundejar pels voltants, per evitar ser vist com un vagarro.
En arribar a la seva vivenda, una valeriana el vivificà. Un panet de viena amb vi i un bistec de vedella, l'acabaren de vigoritzar i es sentí com un viking.
Viscuts uns dies des del xoc amb el vailet, en Vicent va vacil·lar de si anar a veure un vaixell vilanoví varat, o bé visitar el vidrier Vidal, i en arribar a la porta del venedor de vidres, vagament recordà la veu d'en Valentí, veu que obria aquesta vèrbola inversemblant esdevinguda un vespre a Vilafranca.
