Orió i Cassiopea

Dins un cel negre curull d'estels,

Orió i Cassiopea m'acompanyen

en aquest incert caminar

que és la Vida Sense Tu.

Eres el ple que omplia el meu buit.

Cadascú fa el que vol

Els ulls em pesen, les parpelles semblen d'acer, se m'enfonsen els globuls oculars més endins de la conca que els pertoca. Estic entrant dins meu. Sento l'escalfor del cos, noto la circulació de la sang per les meves venes. De cop, tot s'ha fet fosc. M'estic mirant el meu propi interior. El cervell, les artèries... Jo no sabia que l'interior del meu cos fes tan de soroll. I experimento una nova sensació. Puc parlar directament amb el meu cervell i preguntar-li què m'està passant. Tinc la sensació d'estar a punt de perdre el nord, de caminar sense ordre ni senderi. El meu cervell està inactiu, no fa res, no s'imposa com a eina manipuladora que és. I jo que intento fer-li arribar un senyal d'avís. Allò que estava disposada a fer no pot fer-se!. "ei, Sr. Cervell que el Sr. Cor està fent el que vol, sense deixar-se dominar per vostè". Què m'està passant? Això és terrible. Estic atemorida. Què faré ara?

Vull tornar a mirar enfora i intentar arreglar aquest desgavell d'òrgans interns, que no s'escolten entre ells. Les cordes vocals podrien haver aturat el cor; o la caixa toràcica no deixar-lo sortir... però els ronyons, que estaven, com sempre, canviant l'aigua de les olives, no es van adonar de la fugida ràpida del cor. I el cor, en veure's lliure, començarà a pensar pel seu compte, sense demanar l'habitual consulta al cervell.

Però el cor ho té clar, seguirà els seus propis dictats, i em durà a una aventura que no hauria d'encetar. Veig que està disposat a arribar fins al final, un final que m'atrau, però que també el veig indefinit, només com una cosa passatgera, un parèntesi a la meva vida.

I així arriba el final d'aquest extrany relat, que m'ha deixat sense l'ai al cor, però amb un cervell que està garratibat, de l'ensurt de veure's responsable de tot un cos sense cor, tan si vols com si no vols.

I en quan obro el ulls per veure com el sol comença a fer ratlletes damunt el llençol, veig que ELL és allí, i m'està mirant .I m'adono que, finalment, el cor va prendre el camí que més li va agradar, sense consultar-ho amb ningú. Un camí que a mi també em va agradar.