"Un roman c'est un miroir qu'on promène le long d'un chemin", Saint-Réal

25 d’oct. 2010

violència domèstica


Va sonar com un cop sec. Ell no era conscient del què acabava de fer. Ella va caure a terra, inconscient del què li acabava de fer el seu fill. La mare no es bellugava, ni tampoc expel·lia cap gemec. Era morta. Un únic cop va ser suficient per convertir-lo en orfe. El pare del parricida els havia abandonat feia anys. Tampoc no hi hagué més fills.

I aquella tarda de diumenge, lenta, silenciosa i avorrida fou la darrera per a la mare. I la primera en solitud per al fill que, tot d'una, havia alçat la cadira i la hi llançà al cap. El cop sec el va deixar orfe amb només 9 anys. Ni avis, ni oncles. Era una família molt reduïda i. ara, encara més.

Era l'any 1979. Ningú va saber què havia passat. El nen fou dut a un orfelinat del carrer de Montalegre. La mare fou enterrada en el cementiri de Montjuic, al costat dels seus pares.

Una vida trista i gris, havia envoltat la vida de la mare. Ara la foscor més absoluta l'envoltava novament, però almenys tenia els seus pares al costat, que sí la van estimar.

6 comentaris:

  1. Caram Marta, en quatre paraules has expresat un munt de sentiments. A mi ja no m'henqueden per dir res més. Felicitats!!

    ResponElimina
  2. Va trobar la millor companyia en l'obscuritat més absoluta...

    ResponElimina
  3. hola imma, doncs està inspirat en fets més o menys reals... històries que sentia de petita i mira, m'han vingut ganes de confegir un petit relat...
    M'encanta veure't per aquí.

    ResponElimina
  4. Hola Cris, el teu comentari podria afegir-lo perfectament al meu relat tràgic. M'agrada!

    Gràcies per passar per aquí.

    ResponElimina