"Un roman c'est un miroir qu'on promène le long d'un chemin", Saint-Réal

10 de març 2010

Albert


careta de lluna,
rialla gran,
nas petit,
mirada brillant.

ara que et tinc davant,
la teva mirada
blava
em fa fer
rialles
i em sento triomfant.

quan dorms,
respires en petit,
... t'escolto!...
ja em puc adormir...

poema dedicat al meu fill Albert, i publicat a La Vanguardia a la secció e-poemas, 2005

8 comentaris:

  1. Que dolç i bonic. Com s'estimen els fills!
    Felicitats, Marta.

    ResponElimina
  2. És molt maco, com la foto que l'acompanya ;)

    Repte per les teves nits d'insomni: Quin poema li'n faries ara, cinc anys desprès?

    Mareta boniqueta (amb poca feineta?)...

    ResponElimina
  3. hola Anna,
    estic contenta que t'agradi. Gràcies!

    ResponElimina
  4. Hola Cris, ja rumiaré un poema dels cinc anys, però tinc les muses una mica moixes.

    ResponElimina
  5. Que tornin les muses. Potser també els hauries de fer un poema a elles, perquè estiguin contentes.

    ResponElimina
  6. Mira remanant per internet què es troba de vegades! Que fort!!! Qui m'ho diria que acabaria anant a parar aquí...!!! jejeje
    A mi també m'agrada escriure, i de tant en tant també anar de blog en blog (encara que no conegui l'autor), i trobant coses mooolt interessants, com aquesta!!! :D

    Molt bonic per cert! Com es nota que es respira amor! ;)

    ResponElimina
  7. hola Gemma,
    benvinguda al meu bloc! espero que t'agradi. és clar que tu coneixes l'albert "de gran"...

    ResponElimina
  8. I tant que sí! M'he fet seguidora, i així estaré al dia de les teves actualitzacions! ^^

    Sí, l'Albert el vaig conèixer l'any passat (millor dit, ens vam trobar l'any passat, i l'he començat a conèixer aquest any...). És impressionantment apassionat i espontani! ;)

    ResponElimina